La doma inicial. Vincle i comunicació.                  

És la base sobre la qual es construirà tot allò que se li demanarà al poltre al llarg de la seva vida esportiva. Per doma inicial entenem aquella doma que ensenya el poltre les normes i l’ordre del maneig i de la munta per primer cop en la seva vida. Tant si se li ensenyarà doma clàssica, com salt, com vaquera o western, és necessari establir una base, uns fonaments, sobre els quals poder-hi afegir tot allò que li vulguem ensenyar. Aquesta base es construeix en la doma inicial.

Donat que és el moment en què establirem els fonaments, és importantíssim parar-hi molta atenció per un motiu molt senzill: és la base sobre la que construir la doma més avançada. Talment com en la construcció d’edificis: si els fonaments són sòlids i estan ben fets, la casa serà també sòlida i segura.  Un poltre no està domat només quan ja “va” muntat, si no que, dins de la seva doma bàsica hi ha d’haver un bon comportament, tant en el maneig com en el peu a terra. Ja vaig parlar en l’edició anterior de la importància d’un bon maneig des d’un punt de vista general, i és totalment aplicable al moment de domar un poltre.

Tot comença sempre peu a terra. És l’espai on podrem establir un bon vincle amb comoditat per nosaltres i pel poltre. En el treball peu a terra li podrem començar a ensenyar l’”abc” del que després serà habitual en la seva vida diària. Així doncs, primer caldrà que entengui i respecti el  ronsal i les pressions que notarà a través d’aquest, ja que, ni que sigui per portar-lo cap a la pista on el treballarem, necessitem que entengui que ens ha de seguir sense aturar-se ni passar-nos de llarg. Així, depenent del caràcter del poltre i de com reaccioni els primers cops de ser “manejat”, ho treballarem a la pista, al pàdoc o donarem una petita volta per les instal·lacions on ens trobem. Cada poltre és un món, i això significa que cada doma inicial és, també, un món en sí mateixa. D’acord amb això, caldrà veure què ens diu el poltre a cada moment per decidir si comencem d’una manera o d’una altra. Aquest és un dels motius pels quals és, si més no, delicat escriure manuals sobre doma de poltres: sí que hi ha coses generals que poden ajudar però, a la pràctica, cada poltre demana tempos i timings diferents.

Un dels principals temes que podríem considerar general a l’hora de domar un poltre és la por. Davant d’una novetat sempre hi ha, com a mínim, inquietud i com a màxim terror, així que treballant amb poltres sempre estem treballant amb la por, la inquietud, el terror i tots els matisos que entremig hi pugui haver.  La primera reacció d’un cavall, poltre o no, davant d’alguna cosa que l’espanta és fugir, i això és el que fa que la doma d’un poltre sigui perillosa. Així, la premissa bàsica és: habituar el poltre a tot allò que l’espanti fins que ja no li causi cap mena d’inquietud. És la manera de fer-li-ho fàcil i entenedor al poltre, i és la manera de reduir al màxim la possibilitat de fer-nos mal per a nosaltres.

Arribats aquí, cal aclarir que un cavall que es mou quan li col·loquem l’equip de forma sistemàtica, ens està dient que no acaba de trobar-s’hi còmode. És a dir que ja no està espantat, però està inquiet i això tampoc és acceptable. Pot passar i passa, que si a l’inici no s’hi ha insistit prou, es creen mals hàbits com: moure’s quan se’ls prepara, començar a caminar tot just el genet s’asseu a la muntura, etc. Amb el temps aquestes reaccions poden passar d’una inquietud inicial a un hàbit, un costum que s’ha establert com a tal per no haver-ho deixat clar a l’inici. I els (mals) hàbits i costums són més difícils de corregir pel simple fet que ja hi ha hagut molta repetició i se n’ha fet un aprenentatge. Si deixem passar aquest tipus de reaccions massa vegades li estarem ensenyant al cavall a repetir-les sempre. És per això que una doma inicial ben feta i completa és, mai millor dit, fonamental.

D’acord amb això, prendrem el temps necessari per acostumar el poltre a tot allò que serà habitual en la seva vida esportiva o de treball. Tot, pas a pas: primer la cabeçada i el ronsal, tot seguit  respectar l’espai personal i aprendre a seguir-nos, a continuació treball peu a terra per establir un bon vincle, després l’equip: suador, muntura, brida i més tard la munta. En el treball peu a terra, com ja vaig explicar, hi establirem les normes: vés a mà dreta, a mà esquerra, vine, etc.

A aquest efecte cal, per part nostra, que mantinguem sempre una coherència en la nostra forma de fer: per exemple, si en el maneig decidim que el deixarem  menjar herba quan li donem permís i no quan ell vulgui, cal que així li ensenyem cada dia i a cada sessió que el treballem. Fer-ho un dia sí i dos no, genera, com ja he dit, un aprenentatge del que li permetem, i no del que ens havíem proposat.

Així podem dir que és el poltre qui marca el tempo. A cada pas (cabeçada, ronsal, muntura, etc) ell ens dirà quan està llest per acceptar cada proposta que li anem fent. Nosaltres hem d’anar proposant: ara el suador i la muntura, ara la brida, etc. I a cada proposta ell o ella ens anirà dient si podem avançar més o menys ràpidament. En qualsevol dels casos és molt mala idea introduir més propostes si el poltre no ha acabat d’assumir la darrera que li hem fet. És per això que és molt bo fer exercicis peu a terra basats en fer-lo passar per ponts, plàstics, cortines de tires llampants etc. Cada exercici és una nova proposta i una nova oportunitat per que vagi aprenent que ens pot fer cas sense por: nosaltres fem la proposta i nosaltres li ensenyem a dur-la a terme sempre respectant les seves pors i inquietuds. Amb cada exercici, el poltre aprèn una cosa bàsica per l’èxit en la seva doma: pot confiar en nosaltres, demanem el que demanem. Per això és important que estiguem molt atents i pensem bé cada proposta: si no ho fem bé, aprendrà el contrari, que de nosaltres no se’n pot refiar.

I així, arriba un moment en què la proposta és que ens deixi pujar al seu dors i que ens porti on li demanem. Si la base és bona i respectem les seves indicacions, segurament no tindrà cap problema a donar-nos permís abans del que ens podem imaginar.

Regina Carreté i Roda.